Trencant esquemes

Un sol hivernal il·lumina els freds carrers d’una gran ciutat. Enmig de fums i boires, perduts entre semàfors, sorolls i passos zebra, dos parells d’ulls creuen mirades. S’observen i, intrigats, busquen en la memòria una imatge anterior d’aquella mirada, una imatge aferrada a un nom, a un record de temps passats, mentre que repassen, poc a poc, tota una vida. Somriuen al mateix temps que, sorpresos, es reconeixen i, amb la lentitud característica d’aquells que porten anys sense veure’s, s’apropen l’un a l’altre.

I ara, com sempre que es troben dos vells coneguts al carrer, es saluden, amb un somrís pintat a la cara, i es donen dos petons. Una mera convenció. És en aquest moment, on es barregen la sorpresa i l’alegria amb la sensació d’incomoditat, que frases semblants a un “Com estàs?”, “Què tal va tot?” o “Què has fet en aquest temps?” surten dels llavis de manera inconscient, automàtica, com les simples frases d’un guió ja escrit, esperant impacients una resposta a la que, encara que no ho sembli, no pararan atenció.

Seguidament parlen de què ha passat durant aquests llargs anys en que no han tingut notícies de l’altre, de com són les seves vides, de com s’han trencat els somnis d’adolescent, de com la vida ha canviat els seus rumbs i els seus camins s’han anat separant. Després vindrà el moment de recordar antigues històries, trapelleries infantils, records d’ adolescència, pensaments de joventut... 

Però el ritme accelerat de la ciutat no els permet arribar a aquests temes, i desperten, com d’un somni, gràcies als clàxons i el soroll dels motors dels cotxes que, davant el llum verd del semàfor, es mouen ansiosos i impacients. En un moment on, tot i el soroll que hi ha al seu voltant, només els separa el silenci, s’angoixen davant el fet de no poder expressar-se amb les paraules, tement que tot allò que van voler dir surti dels seus llavis, ara tremolosos, de manera impulsiva. Aleshores ell mira el rellotge, gest convencional que utilitzem quan ja no sabem què dir o què fer, i després d’observar l’hora diu que fa tard, que li sap greu però ha de marxar, mentre el somrís va desapareixent de la seva cara... Intercanvien direccions de correu electrònic, prometent escriure aviat per trobar un dia perfecte per veure’s, xerrar i recordar tot allò viscut junts... 

Encara que sap, mentre s’ acomiadem amb un parell de petons i un “fins aviat” – una altra simple convenció - , que seguint aquests esquemes no imposats per ningú, aquests costums que ja estan dins nostre, segurament ni es tornaran a veure, sinó que després d’un parell d’ e-mails escrits en 5 minuts i sense gaire importància, desapareixeran, lentament, de la vida de l’altre. Si només gosessin posposar avui algunes coses per prendre un cafè junts potser les coses haurien estat diferents...

¿Què estic fent? Anem a trencar esquemes. “Espera’m! Et convido a un cafè.”

Abril 06

pd: y yo que pensaba que lo había perdido